La confluència de diferents agents i el treball col·lectiu no té perquè donar per resultat resoldre la feina més ràpidament. Tot i que d’entrada pot semblar que la feina queda més repartida, en realitat és complicat arribar al consens entre diferents parts i més encara quan el perfil dels agents és divers.
La setmana prèvia de la inauguració, els comissaris de la primera temporada de l’espai -l’Agnès Torras i un servidor- i els coordinadors del projecte -la Mercè Argemí i el Francesc Vilà– encara discutíem si el subtítol del projecte seria definitivament Laboratori del segle XX. Portem pràcticament dos anys treballant en el projecte, així com en la seva elaboració també han participat Josep Alert, Quim Aloy i Pere Gasol, tots ells de l’Associació Memòria i Història de Manresa.
El plantejament inicial, aquesta possibilitat de generar processos de col·laboració entre historiadors i artistes contemporanis, és del tot singular i disposem de pocs casos predecessors que ens puguin servir de model. Realment podem parlar d’un escenari per a la investigació i el desenvolupament de projectes considerablement innovador i, més enllà de la retòrica celebradora que es sol utilitzar en aquestes ocasions, podem assegurar també que aquesta raó és un motiu de complexitat que s’afegeix a la situació.
Per tot això, el tret de sortida, la discreta inauguració que vàrem portar a terme al Museu Comarcal de Manresa a mitjan del passat mes d’octubre, la podem considerar tot un èxit. Ja que tot i que definim l’Espai Memòries com un «espai en procés», un espai on encara està tot per construir, arribar a fer-lo possible i, d’aquesta manera, donar lloc a una manera oberta, experimental i participativa de treballar els relats de la memòria col·lectiva, ha requerit també d’un dilatat procés de debat i de treball conjunt entre els diferents agents que impulsem el projecte.